diumenge, 7 de juny de 2009













Era extremadament perfecte. No escoltava la música, la veia amb els meus propis ulls, no la veia amb els meus propis ulls, la olorava, i ni tan sols la olorava, la sentia dins meu, amb el tacte de les meves mans, la sentia al meu cor.

Hi havien acords que em duien prop al cel, i em baixaven fent-me veure, que la vida és molt més bonica del que ens creiem, i que un somriure omple molt més que un miler de paraules.

Era pràcticament la sensació més orgàsmica del món, i la tenia sobre meu.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada