dilluns, 31 de maig del 2010



















Lo bonito es que todos tendemos a pensar que solo lo nuestro es especial. Que solo nosotros podemos sentir algo de esa manera.
No es darte cuenta de que te has perdido. Es darte cuenta de que llevabas tiempo perdido. Es darte cuenta de que no sabes cuando todo empezó.

Son los sueños utópicos, el querer alcanzar algo que aún no te toca, el anhelar eso que nunca llega.

Dolor de cabeza.

dilluns, 24 de maig del 2010



Recordo com imaginava aquell moment tant perfecte, aquell moment tant màgic, tan idil·lic i desitjat. No fa tant d'això, no fa tant que somiava amb la teva pell.

Recordo com intentava fer que tot fos una casualitat, que tot fos com tu podrés haver imaginat. La meva imaginació sempre passa factura, els meus somnis gairabé impossibles. La teva pell que ja no em ve de gust trencar. Lo curiós, és que no era una broma. No aquesta vegada, no amb tu.

Quan he obert la caixa, quan he vist que tu no erets com imaginava, com somiava. Quan he vist que tot allò no seria perfectament igual a com ho havia imaginat, he abandonat. No volia aquella vida, no volia estar amb aquella persona que mai m'arribaria a omplir del tot.


Al veure'm allà, al teu costat, pell amb pell. Tot això va venir al meu cap. La nata, la tele, els balcons. I vaig decidir callar.

diumenge, 16 de maig del 2010















Una fuerza oprime mi pecho. Falta de aire. El corazón a mil por hora. Obsesión. Paranoia. Trastornos.

Sabes cuando actúas debes creértelo. De otra forma sonarás falsa.

dissabte, 15 de maig del 2010















Hace dos días no habría cabido de la ilusión. Y ahora me da miedo.

Así me gusta, vamos mejorando.

Un día más en la vida, es un día más. Más o menos, si, la verdad, no lo negaremos. Dime una cosa. ¿Por qué ahora? Dime otra cosa. ¿Por qué de golpe? Dime la última cosa ¿Por qué todo de golpe?

divendres, 14 de maig del 2010

200.

No sé si fueron las nubes, las piedras, los nervios, el baile, el diluvio, las olas aquello que me hizo decir no. No sé si fue el vodka, mi estado, el humo, o mi alta voz lo que me ha dejado sin voz. No sé.

El día más raro del mundo.

dilluns, 10 de maig del 2010














Darte cuenta de que paso a paso, lo has hecho sola.

dijous, 6 de maig del 2010

A veces el tiempo es nuestro mejor aliado, es cierto. Ha pasado mucho tiempo y ahora todo es distinto. Recuerdo cuando os tenía envidia por estar donde estoy yo ahora, pero ahora se me hace demasiado grande todo esto, se me hace dos tallas grandes, se me hace difícil de asimilar. Eso es. Difícil, retos. Fin.

dimecres, 5 de maig del 2010

-Mama, mira té un forat.
-Arnau, calla.
-Mira mama, fica el dit tu també.
-Arnau, deixa a la noia que s'enfadarà.
-Com és que té un forat?
- Mira! I aqui en tinc un altre!
-Si plou et mullaràs.
-Clar! Per això tu portes gotes d'aigua.

Moments aixi, no els canviaria per res del món.