dijous, 28 de maig de 2009

Em vaig estirar al llit, i vaig començar a pensar en milers de coses. De nit, les coses sembla que estiguin més clares. Vaig pensar que no tornaria a parlar-li mai més, que no el trobaria a faltar mai més, que no desitjaria els seus petons mai més, que no desitjaria perdre'm a la seva mirada mai més.

Però al dia següent, al llevar-me em vaig donar compte de que tenia els seus ulls clavats amb una emprempta a la part interior de les parpelles, i cada vegada que tancava els ulls i era de dia el veia a contrallum. Era el pitjor dels càstigs que em podia tocar ¿què havia fet jo de dolent?. Imagina! Amb la de vegades que tanquem els ulls al dia, la de imatges seves que podia arribar a visualitzar al cap del dia!

I quan tornava a caure la nit, tornava a pensar el mateix, creia que potser dormint se'm passaria, que amb la manca de llum l'emprempta s'esborraria.



I les últimes paraules foren.

Per sempre més.

1 comentari:

  1. El temps es relatiu, tot existeix a la vegada que no ho fa...

    Crec que li diuen eternitat.

    Te força...

    i si, la nit es preciosament clara per pensar...

    NAMASTÉ =)

    ResponElimina