divendres, 14 d’agost de 2009















Es pot dir que ara mateix la meva indignació és suprema, és més aviat algo transcendental, propi, una ilusió que duia a dins desde temps enrere. I que? No hi haurà pluja d'estels, no hi haurà cap demanda a un punt de llum que rellisca suaument pel cel, sense ningú que l'esperi i sota la mirada de milers de persones que l'observen.

I ni tan sols vull demanar un desig, perquè el desig el duc al meu interior, i en qualsevol sortirà i en aquell moment no sabré si potser tinc milers d'estels al meu interior o potser un dels que reslliscava pel cel va caure a la butxaca dels meus texans i me'l vaig guardar fins aquell moment, aquell esperat moment, aquell moment de pau, de climax, i perque no dir-ho? D'amor.


Saps una cosa? Si, sempre l'has sapigut:)

1 comentari: