dilluns, 24 de maig de 2010



Recordo com imaginava aquell moment tant perfecte, aquell moment tant màgic, tan idil·lic i desitjat. No fa tant d'això, no fa tant que somiava amb la teva pell.

Recordo com intentava fer que tot fos una casualitat, que tot fos com tu podrés haver imaginat. La meva imaginació sempre passa factura, els meus somnis gairabé impossibles. La teva pell que ja no em ve de gust trencar. Lo curiós, és que no era una broma. No aquesta vegada, no amb tu.

Quan he obert la caixa, quan he vist que tu no erets com imaginava, com somiava. Quan he vist que tot allò no seria perfectament igual a com ho havia imaginat, he abandonat. No volia aquella vida, no volia estar amb aquella persona que mai m'arribaria a omplir del tot.


Al veure'm allà, al teu costat, pell amb pell. Tot això va venir al meu cap. La nata, la tele, els balcons. I vaig decidir callar.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada